HUAYNA POTOSÍ

L’any passat al Karakorum al Pakistà varem decidir que aquest any havíem de fer plegats un 6.000, ja que la Dolors havia arribat al Gondogoro-la a 5.700m i també al cim del Damavand a l’Iran amb 5.671m, però mai havia arribat als 6.000m.

 Així que hem anat a Bolívia. La intenció era fer-ne 2, primer el Huayna Potosí amb 6.088m i després el Sajama amb 6.542m, però anàvem justets de temps i ens varem quedar amb el primer. L’aeroport de El Alto a La Paz ja està a 4.050m, amb lo qual et passes els primers dies pensant que serà impossible pujar una muntanya ja que només caminar pels carrers costeruts de La Paz et provoca unes palpitacions que esparveren.  Vàrem començar per fer uns dies d’aclimatació al llac Titicaca (3.800m) i a la Isla del Sol, la qual varem recórrer en 7 hores de sud a nord per les muntanyes i en sentit invers per la costa. Des d’allà varem veure imponent el Illampu (6.368m) que semblava sorgir de les aigües del Titicaca. De tornada a La Paz varem contractar en una agència tot el que necessitàvem per l’ascensió al Huayna Potosí: botes, grampons, piolet, casc, un bon guia (l’Eliseo), el transport, la reserva del refugi i el menjar. Tot plegat uns 65€ per cap!

Després de retardar la sortida 1 dia per un episodi de mal temps molt estrany a Bolívia al mes d’agost, sortim cap al Paso Zongo aproximant-nos a la muntanya pel sud-oest. Després d’unes 2 hores arribem al refugi situat a 4.700m. Aquí dinem i tot seguit carreguem les motxilles i ens dirigim cap al Campo de la Roca on hi ha un petit refugi situat a 5.130m. El dia és perfecte i el fred, tenint en compte l’alçada i que estem en ple hivern és suportable, fins que ens deixa el sol.

Ara toca sopar i anar ràpidament cap a dormir ja que ens hem de llevar a la una de la matinada. La nit es fa difícil com quasi totes les nits abans d’un cim important. El mal de cap provocat per l’alçada i els nervis no ajuden. Finalment arriba l’hora i després d’un esmorzar lleuger ens preparem amb un fred realment molt intens i comencem a pujar a un ritme lent però constant per la gelera.

Cap a les 4 de la matinada arribem al indret anomenat Campo Argentino a uns 5.500m. Hi ha gent que opta per fer-hi un campament en lloc del Campo de la Roca. A partir d’aquí venen uns 100m amb un pendent molt fort en el qual s’ha d’estar molt alerta ja que al cap de vall hi ha una gran esquerda.

Superada aquesta pendent s’arriba a una cresta que ens porta a la vessant NE que creuem en diagonal fins a la base de la piràmide cimera a 5.800m. A partit d’aquest punt hi ha dos possibilitats, o s’encara una forta pendent directa al cim o es puja per una fina cresta (NW) a trossos mixta i d’altres només amb gel. Nosaltres triem la cresta i els primers raigs de sol ens sorprenen a mitja cresta, que per cert, vam agraïr molt, doncs el fred era molt intens.

Finalment a les 7:15 arribem al cim. Tenim la sort de gaudir d’un matí esplèndid i sense vent. La vista és espectacular: al NO el Illampu i el Condoriri, cap a l’oest el llac Titicaca, al SW es veu el Sajama, el Paranicota i el Pomarepe, cap al sud La Paz, al SE el Illimani i a l’est un mar de núvols sobre Las Yungas i les valls tropicals.

Després de 20 minuts al cim descendim ràpidament i recorrem uns paratges de la gelera de gran bellesa que degut a la foscor no havíem pogut gaudir durant l’ascens. A les 10:15 arribem al refugi i mengem una mica. Tot seguit reprenem el camí fins al Paso Zongo on hi arribem al cap d’una hora i mitja.

Allí ja ens esperava el vehicle que ens portaria de tornada a La Paz. En definitiva és un cim per gaudir-lo, relativament assequible i de molt fàcil logística. Cal remarcar que els guies locals son uns autèntics professionals, i les agències disposen de materials molt bons, cosa que encara facilita molt més les coses. En qualsevol cas 6.000m son sempre 6.000m i cal anar-hi ben preparat. De fet aquell dia unes 15 persones varem fer el cim i unes altres 8 varen abandonar a mitja pujada.